La Vall d’Aosta i la cuina alpina
12
Dec

La Vall d’Aosta i la cuina alpina

Ens endinsem a la regió més petita d’Itàlia: la Vall d’Aosta. Situada en terres alpines, limita amb França, Suïssa i el Piemont. En aquesta regió hi ha les muntanyes més altes d’Europa: el Mont Blanc (4.810 m), el Monte Rosa (4.638 m), el Cerví (4.478 m) i el Gran Paraíso (4.061 m) i la bellesa dels seus paisatges la converteix en una de las zones més turístiques dels Alps. La Vall d’Aosta té una geografia típicament alpina i a mesura que guanyem altura observem els canvis a les valls: a les terres de menys altitud hi ha tot tipus de cultius, i si anem pujant trobem prats de pastura per al ramat. Aquí els cereals creixen a gran altitud i als turons trobem vinyes, castanyers i arbres fruiters com ara pomeres i pereres.

Els primeres habitants de la Vall d’Aosta van ser els salassis, una tribu celta molt guerrera que des del segle II aC fou capaç de presentar resistència al mateix Imperi romà, fins que el 25 aC l’exèrcit d’Aule Terenci Varró Murena va aconseguir derrotar-los. A la regió conquerida, els romans li van posar el nom d’Augusta Praetoria i van fundar la capital de la regió, Augusta, actualment Aosta.  Després de l’ocupació romana, la Vall d’Aosta va gaudir d’un període d’autonomia, fins que van arribar els godes i després els llombards. Al segle V, el poble germànic dels Burgundis va conquerir la regió. L’any 534, els burgundis van ser conquerits pels francs i la Vall d’Aosta amb ells. Després de la divisió de terres entre els hereus de Carlomagno, el 870 la regió es va adherir al regne Lotaringi. A partir del segle XI s’hi van instal·lar els Savoia, que, volent respectar els costums i les tradicions dels locals, van crear la Charte des Franchises, un estatut que els concedia certa autonomia. Al segle XIII van arribar petites comunitats valdeses, un moviment protestant dels seguidors del predicador lionès Pere Valdo.  La regió va continuar pertanyent a la Casa de Savoia durant segles, tret d’un breu període, 1539 i 1563, durant el qual fou ocupada pels francesos. El 1861 es va unir al Regne d’Itàlia com a part del Regne de Sardenya i, finalment, després de diverses rebel·lions en les quals reclamava la independència, el 1948 fou proclamada regió autònoma.
 

La seva ubicació estratègica, lloc de pas per a les rutes comercials que es dirigien a França i al nord d’Europa, ha estat objecte de disputa al llarg de la història. Però la seva inaccessibilitat geogràfica n’ha afavorit l’aïllament cultural i ha ajudat a conservar els seus costums i tradicions. A part del seu dialecte, tenen com a llengües oficials el francès, l’alemany i l’italià, que són molt representatives de les influències culturals i ens donen força pistes sobre què trobarem a la cuina. El paisatge, sense planes, també ens diu que la cuina serà poc variada i una mica monòtona.

Gastronòmicament, la Vall d’Aosta s’allunya molt de la idea de cuina italiana que predomina fora de les seves fronteres. En general, trobem una cuina simple, rústica, contundent i de tradició pastorívola amb influències franceses i suïsses. L’exemple més clar és la fonduta, que s’elabora amb el formatge estrella de la zona, el Fontina. La fonduta és un plat de gran tradició en aquesta zona, molt arrelat i pensat per costar les persones, que s’asseuen al voltant d’un bol en el quan van mullant torradetes en el formatge fos; per la qual cosa se sap que aquest plat és propi dels pastors de climes fred que aprofitaven els trossos de formatge durs i els escalfaven per menjar-se’ls. Aquest plat s’associa a Suïssa, però com veiem també té una versió italiana.

Pel que fa a la carn, n’hi ha de caça, però com que la fauna autòctona és escassa, en l’elaboració de plats i productes aquesta carn s’ha substituït per altres de més habituals, com passa amb la motzetta. La motzetta és una carn curada, antigament de les cabres salvatges dels Alps, i ara carn d’isard. La ciutat de Cogne és famosa per aquest plat, i s’elabora curant la carn amb sal, llorer, sàlvia, all i romaní durant dues setmanes, i després es deixa curar a l’aire alpí durant un mes. Es menja tallada a rodanxes i amb pa de sègol, més habitual al nord i el centre d’Europa, que es combina amb l’excel·lent mantega d’aquesta zona.

Les salsitxes són molt populars, també, i això ens suggereix un altre cop una certa influència germànica. Les més típiques són dures, assecades a l’aire, una barreja de carn magra de porc i vaca amb mantega, sal, pebre, all, llorer i altres espècies, com ara el clau. Elaboren salsitxes de sang (botifarró) i les més recomanables són les boudins de Morgex o Gignod. Per acompanyar la carn i altres plats aostani, les patates són la guarnició més comuna: van molt bé amb els plats pesats de muntanya i creixen amb facilitat pràcticament a qualsevol terra.

És inevitable deixar-nos molts plats, però podem veure a grans trets que la cuina d’aquesta zona està totalment condicionada pel paisatge, més enllà de les influències externes. Ens n’ha agradat la contundència, la senzillesa dels plats. Sens dubte, la Vall d’Aosta té una cuina reconfortant i honesta que ofereix molts més productes i plats locals que cal ressaltar, com ara la mel, la fruita, els caldos, els licors... Per això continuarem el nostre viatge per la Vall d’Aosta una setmana més. Ens acompanyeu en el passeig que farem per la zona? Continuarà…

45.7388878, 7.4261865999999

Valle de Aosta

La Vall d’Aosta (en italià: Valle d’Aosta; en francès: Vallée d’Aoste; en arpità: Val d’Outa; en patois valldostà: Val d’Outa; en walser: Ougschtaland) és una regió amb estatut especial del nord-est d’Itàlia, situada als Alps occidentals, als dos costats de la conca del Dora Baltea. Limita amb França a l’oest (departaments d’Alta Savoia i de Savoia, a la regió Roine-Alps), amb Suïssa (districtes d’Entremont, d’Hérens i de Visp al cantó de Valais) al nord i amb la regió del Piemont (províncies de Torí, Biella i Vercelli) al sud. La capital és Aosta. La Vall d’Aosta forma part de l’Eurorregió Alps-Mediterrània.

Població: 127.836 hab.

Superfície: 3.263 kmª