Sabors de la Llombardia
15
Jan

Sabors de la Llombardia

La Llombardia és al nord, limita amb Suïssa, el Piemont, el Vèneto, el Trentino-Südtirol i l’Emília-Romanya pel sud. Un terç de les exportacions d’Itàlia surten d’aquí, és la regió amb la renda per càpita més alta del país i amb un paisatge extraordinari, on predomina un clima continental. Trobem muntanyes al nord que van suavitzant l’altitud fins que es converteixen en turons, a mesura que anem cap al sud, i finalment arribem a la zona de les planes. La zona dels Prealps és prena de grans llacs d’origen glacial, com el llac Major, el de Lugano, el Como, l’Iseo, l’Idro i el Garda, el més gran d’Itàlia. És, doncs, una regió fluvial rica en aigua per als cultius.

La Llombardia agafa el nom del poble germànic longobards, que no van deixar gran pòsit en els costums d’aquest zona més enllà de la corona que apareix a l’escut. A part dels longobards, per aquesta zona hi han passat etruscs, austríacs, espanyols i francesos, i tots continuen tenint una certa influència a la cuina. Milà, capital de la Llombardia té una influència predominant a la cuina de la regió. Aquesta ciutat fou arrasada pel rei del Sacre Imperi Romà Germànic Frederic I, conegut com a Barba-roja, l’any 1162. Amb la reconstrucció de Milà hi va haver un dels episodis que més ha influït posteriorment en el paisatge i, per tant, en la cuina de la Llombardia: els milanesos, no contents amb la feina que suposava reedificar completament la seva ciutat, van posar fil a l’agulla i van començar el desenvolupament i la construcció del seu sistema d’irrigació amb el Naviglio Grande. Es van redistribuir les aigües estancades d’algunes zones i es van buidar les zones pantanoses, per irrigar les més seques. Van tardar 278 anys a completar-lo, i finalment es van crear canals navegables que facilitaven el transport de mercaderies, allunyats dels perillosos camins plens d’assaltants.

Gràcies al nou sistema d’irrigació l’agricultura llombarda permet el cultiu d’arròs a les valls de la Lomellina, entre Pavia i el Piemont, i grans planes de pastura per a ramaderia ovina i bovina. Hi trobem, per tant, bona carn, i una industria làctia envejable: de Llombardia és el gorgonzola, el grana padano, el mascarpone (ingredient bàsic de la nostra pizza Mascarpone, com l’speck de Trentino-Südtirol), el taleggio, el branzi o el robila, per dir-ne només alguns dels més populars. El cultiu d’arròs els ha convertit en amants del risotto,  i fins i tot trobem el risotto alla Milanese, i la influència espanya en el safrà, tot i que creiem que és exagerat considerar-lo un descendent directe de la paella, com defensen alguns autors. Però els risotti són plats que no poden faltar mai en els àpats familiars dels caps de setmana; són compatibles pràcticament qualsevol ingredient, des de bolets o verdures fins a peix i marisc. La influència austríaca apareix en plats com el Wiener Schnietzel, la típica costella milanesa, en italià cotoletta.
 

 

no podem parlar d’una cuina llombarda en general, perquè, com passa en altres regions del nord, el paisatge escarpat va impedir que hi hagués una comunicació fluida entre els diferents pobles, i els costums eren poc permeables amb els dels veïns. És per això que hi ha diferències diferències entre els costums culinaris de cada província: Bèrgam té una forta influència veneciana; Màntua, que va estar sota el domini dels Gonzaga té una tradició culinària molt aristocràtica, amb influència de l’Emília-Romanya; Valtelina ofreix una cuina de muntanya rica en proteïnes, amb els recursos típics d’aquest paisatge, inclosos els plats de caça. Entre totes aquestes, els pocs llocs comuns són l’ús de la mantega per a la cuina, el llard i la nata. Els llombards, que comparteixen clima amb els seus avantpassats germànics (per tant, amb necessitats calòriques), n’han heretat la bona gana i els menjars pesats per suportar els hiverns freds i llargs. Quan baixa l’altitud, la dieta canvia, passa de la dieta alpina proteica a la cuina rica en hidrats de carboni de la plana i, entre totes dues, molts plats locals elaborats amb productes de la terra. Una de les coses que es troben més a faltar a la cuina llombarda són els plats de peix, però en canvi a Milà trobem el millor mercat majorista de peix d’Itàlia, i recomanem visitar-ne els restaurants especialitzats en peix i marisc, encara que no tinguin res a veure amb la tradició culinària local.

A poc a poc, anirem recorrent cada una de les províncies d’aquesta regió i, ja ho veureu, tenim moltes més coses per explicar-vos! Estem impacients per compartir aquest viatge amb vosaltres.

45.4790671, 9.8452433

Lombardía

La Llombardia és la regió més poblada i amb més renda per càpita d’Itàlia. La capital és Milà, i limita al nord amb Suïssa (cantó del Ticino i cantó dels Grisons), a l’oest amb el Piemont, a l’est amb el Vèneto i el Trentino-Südtirol, al sud amb l’Emília-Romanya.

Població: 9.909.348 hab.

Superfície: 23.863 kmª